El Sistema d’art marcial Bujinkan Budô Taijutsu, també anomenat Bujinkan Ninpô Taijutsu es basa en un programa d’ensenyament que engloba els tres elements importants
de la persona humana, com són: El Cos, La Ment i l’Esperit
i està basat en nou escoles d’arts marcials tradicionals japoneses o Ryuha, tres de les quals són de ninjutsu.
Les nou escoles són, sense cap ordre específic:

Aquest programa d’entrenament està dividit en Graduacions anomenades Kyu (graus baixos) i Dan (Graus superiors
o cinturons negres) i es basa inicialment en el que es denomina el Ten Chi Jin Ryaku No Maki "El Llibre del Cel, la Terra
i l’Home". La seva col·lecció de tècniques són la compilació
de las nou escoles i formen l’estructura tècnica d’entrenament fins a 4t Dan.

L’entrenament comença amb tècniques de moviment bàsic
per després endinsar-se en nivells més alts d’entrenament
que permet al practicant manipular perilloses situacions molt abans que aquestes arribin a una situació greu. El Dr. Hatsumi va establir la Bujinkan Dôjô amb el propòsit d’oferir
la vertadera ensenyança original del guerrer japonès
amb seguidors a tot el món.

L’efectivitat de les tècniques de combat i el propòsit d’Il·luminació individual, són les grans fites d’entrenament
en els Dojos. Com una part de l’entrenament, l’estudiant serà guiat a través d’experiències dissenyades per ajudar-lo
a aconseguir l’essència del Ninjutsu: L’Art de la perseverança.

HISTÒRIA
L’ origen del ninjutsu és mil·lenari. Es pensa que les arrels d’aquest art marcial son d’influència xinesa i que va ser
un general xinès vençut i perseguit que fugí a Japó qui va desenvolupar les tècniques de la primera escola de ninjutsu pròpiament dita, amb l’ajut d’un monjo-guerrer que va conèixer a les muntanyes japoneses.

Aquest art marcial és el que han utilitzat els ninjes durant segles. Les primeres dades que es tenen de la utilització
de ninjes en el camp de batalla daten del segle V; això ens dóna una idea de l'antiguitat d'aquesta forma de lluita.
No obstant això, la utilització massiva dels ninjes, i per tant
de la pràctica del ninjutsu, no va arribar fins als segles XII
i XIII, en els quals es van utilitzar com a espies i com assassins i tropes d'elit. Va ser tal el seu èxit que molts senyors
de la guerra (daimyos) van contractar clans ninges per a les lluites que dirimien el control del Japó. Entre aquests clans van destacar els de Koga i Iga. Mai cap Daimyo va reconèixer l'ús d'aquest guerrers, ja que anava contra el Bushido, el codi d'honor dels samurais.

En el segle XVI comença el seu declivi. Amb l'arribada d'Oda Nobunaga els ninjes van ser perseguits i massacrats, a causa de la seva oposició al clan d'Oda, el qual intentava fer baixar la influència d'aquests. Oda Nobunaga va envair les aldees de Iga i Koga amb un exèrcit de 40.000 homes i a més a més, va emprar armes de foc. Després de dues setmanes de batalla les aldees van sucumbir i nomes alguns ninjes van aconseguir fugir disfressats de colons. Ja en el segle XVII es van utilitzar per última vegada de forma massiva en la revolta cristiana de Kyushu, en la que van enverinar els conductes de l'aigua del castell per aconseguir acabar amb els assetjats .A la fi, uns vaixells de guerra holandesos van accedir a bombardejar el castell, encara que aquest sucumbiria per inanició als quatre mesos de setge.

Entre els segles XVII i XIX es va prohibir l'ús de guerrers ninja, cosa que va fer que s'utilitzessin de forma clandestina i a petita escala.

Al el segle XX el Japó va utilitzar el ninjutsu com a forma d'entrenament de les seves tropes d'elit. La més famosa va ser la unitat Nakano, liderada per Seiko Fujita, un dels últims ninges japonesos de Koga. Tot hi això, eren tropes regulars dotades d'un entrenament especial, sense que es pugui arribar a considerar-los veritables ninges.

NINJA
En primer lloc, aclarir que la paraula “ninja” és molt moderna
i que antigament aquests guerrers eren anomenats “shinobi”
o “shinobi no mono” entre mots altres noms.

Els ninges, o shinobi, van ser agents d'elit japonesos instruïts en art del ninjutsu i principalment en una exhaustiva recopilació de tècniques d'espionatge, confusió, assassinat
i, molt particularment, recol·lecció d'informació. Les seves armes de preferència eren els shuriken, fulles metàl·liques de formes diverses ideals per a llançar, els kyunai, punyals de doble ús, la katana i la shinobigatana, etc... però eren coneguts per usar una enorme varietat d'armes i artefactes especialment dissenyats per als seus fins.

La seva tasca principal era encarregar-se de missions en les quals era fonamental la discreció, l'eficiència i el subterfugi.
El seu rol era similar al que ocupen els comandos en exèrcits moderns. Durant les llargues eres de guerres civils al Japó els ninges solien organitzar-se en clans mercenaris i oferir els seus serveis al millor postor. Els seus avantatges sobre els clàssics bushi (guerrers japonesos) i els cuirassats samurai eren més que òbvies; els ninges eren guerrers lleugers, experts en arts marcials i entrenats per atacar en solitari o en grups petits.
El mite diu que els ninges no tenien escrúpols cap a l'hora d'actuar, però en realitat seguien els preceptes d'un codi d'honor molt elaborat, similar en la seva manera al bushido dels samurai, que regiria pas per pas la manera d'actuar dels guerrers.

El concepte del ninjutsu prové de les antigues tècniques d'espionatge xineses, considerades en el seu moment com les millors del món. Els ninges, no obstant això, no eren considerats guerrers valuosos en el camp de batalla, la seva vida valia menys que la d’un cavall i eren força mal vistos,
no com els fortament armats i encara millor entrenats samurai, nobles que vivien i morien per a la guerra.

Després de la unificació del Japó les bondats dels ninges van ser descobertes per shoguns i emperadors, i va ser aleshores quan els ninges van passar a ser considerats una espècie de servei d'intel·ligència del govern.

Hi ha una gran llegenda romàntica creada al voltant dels ninges, en part per culpa de la visió comercialista occidental
i en part per culpa de la societat japonesa feudal, que considerava els ninges com a éssers semifantàstics capaços d'aconseguir qualsevol proesa, rumors que els ninges no solien prendre's la molèstia de desmentir. No obstant això, part de la llegenda és certa; des de la més tendra infància (3 o 4 anys) els guerrers ninges eren entrenats físicament de forma extenuant. Quan un shinobi arribava a l'edat necessària per entrar en combat ja era capaç de disfressar-se i fondre's amb la multitud a la perfecció, d'amagar-se fins a tornar-se gairebé invisible en les ombres, de caminar per teulades sense ser vist
i d'avançar en camp obert saltant d'arbre en arbre sense tocar el terra, entre altres coses. Aquestes habilitats especials, lluny de ser sobrenaturals, es devien a segles i segles d'entrenament i tradició.

Autor:
Jordi Cruset